Robert Schuman el número 11 del Op. 15 - Kinderszenen

Tothom ha sentit alguna vegada el número 6, anomenat "Traumerei" o "Réverie", d'aquest meravellós recull de petits "poemes" per a piano que es diu Kinderszenen, Opus 15. És una llàstima que la popularitat d'aquest número n'hagi eclipsat d'altres.
Així que no deixeu passar l'ocasió d'escoltar altres números, no per menys populars menys sublims. Us proposo escoltar el número 11 sota el títol de "Fürchtenmachen" que es pot traduir per "Quina por!". Però, la veritat, no trobo que faci cap por. Aquesta breu peça se'm representa més aviat com una juguesca. Un joc: ..."ai!, que t'atrapo" ... "ja et tinc!" ...
La veritat, he tingut feina per trobar una versió que mínimament sigui del meu gust. moltes són al meu entendre, excessivament ràpides...

En el minut 2:14 de l'enllaç que us proposo trobareu una interpretació del número 11 de Fürchtenmachen de R. Schumann. És una interpretació de la pianista Valentina Lisitsa

Aquí us presento la partitura d'aquest número.



























Observeu la delicada melodia inicial descendent cromàtica que juga de forma contrapuntística amb unes terceres també descendents i cromàtiques a la ma esquerra.

Aquest tema inicial contrasta amb el segon que és més ràpid i amb acompanyament sincopat. El meu fill, que toca el contrabaix en un grup ska, va parar de seguida l'orella en sentir-ho...

El tercer tema que apareix és la part que podríem considerar culminant. Podria representar el màxim esverament de l'infant en el moment de ser atrapat en el nostre joc.

I finalment, per acabar, es torna a la calma.

Pavana per a una infanta difunta

Avui us proposo una obra que Maurice Ravel va escriure primer per a piano i que després va orquestrar.

Sorpreneu-vos pel clima que aconsegueix. La línia melòdica, les cadències sense sensible, l'harmonia moltes vegades només amb fonamental i quinta, la successió de quintes paral·leles, etc., tot això ens transporta a la música d'un temps més antic.

Observeu també que a sota la línia melòdica, molt legato, hi ha un acompanyament stacatto. No totes les versions pianístiques que podeu trobar a YouTube destaquen aquest fet, doncs en moltes execucions queda emmascarat per l'ús del pedal (cosa per altra banda comprensible donat que en molts passatges es precisa una gran extensió de la ma i també el fet d'haver d'executar alhora legato i stacatto amb una mateixa ma).

Intentaré estudiar-la amb l'ajut d'en Jordi. Aconseguiré una interpretació mínimament satisfactòria? al menys d'un fragment?

A la vikipedia podeu trobar altres informacions sobre la composició

He seleccionat al youtube dues interpretacions: una interpretació pianística a càrrec d'Angela Hewitt y una altra orquestral que qui l'ha posat no ens diu quina orquestra l'interpreta ni quin director la condueix.

Poseu-vos còmodes i gaudiu

Una esmena

Ja veig que que us n'heu adonat.
Efectivament, la gravació que us vaig posar del segon moviment del Concert Italià de J.S.Bach està truncada justament a la mitat del temps, quan fa la cadència en el relatiu major. Per tant no heu pogut sentir la segona part.
He posat a la columna de l'esquerra, en primer terme, una versió complerta del 2n temps. Aquesta és de Richter, per tant segur que no us decebrà, però jo prefereixo un tempo més lent com en la gravació de Gould que teniu en el missatge anterior.
Disculpeu l'errada.

J.S.Bach: 2n moviment del Concert italià

Poseu-vos còmodes i gaudiu. Us he triat una gravació d'entre les moltes que hi ha, aquesta interpretada per Glenn Gould. Comença al minut 4:10 del vídeo que teniu a continuació.



Què us ha semblat? Superb, no? A mi m'arriba a l'ànima.
No sé dir quins sentiments desperta. Això depèn de cada moment, però sempre té un caràcter transcendental i místic. A vegades recorda una ària de passió, una pregària a peu del Gólgota mentre va caient la foscor del vespre sobre el paisatge. Altres, un camp assolat per algun cataclisme (atmosfèric o guerra) amb un supervivent que vaga contemplant la desgràcia. Però altres vegades evoca un moment d'immensa pau interior i serena felicitat....Bé, el que vulgueu!

Veiem com està construït. Ja ho heu sentit: un baix que va tanyent ad infinitum i que crea un clima com ho pot fer un mantra. Dóna la base harmònica on se sustenta tota la construcció. Són notoris els pedals que precedeixen cada una de les dues cadències: una sobre el relatiu major, a la meitat del moviment, i l'altra al final, abans de la coda.

Però hi ha tres veus més. Una que porta un continu en forma de melisma construït amb abundants arabescs, síncopes i intervals augmentats i disminuïts. És la part més aguda, que per alguns pot representar la melodia protagonista. Destaca pel seu fraseig.
I finalment dues veus més, interiors, que canten a duo, construint petites frases d'exposició i resposta, i que repeteixen amb variacions melòdiques un mateix motiu.

Ens sorprèn la cadència final abans de la coda: resol en l'acord major en el comàs 45 (cadència picarda), cosa força usual en aquella època. Però no finalitza aquí sinó que tot seguit arrenca una coda que torna immediatament al menor i així acaba, fent com un resum, darrer sospir, del que hem escoltat.

Podeu tornar-lo a escoltar, aquest segons moviment, i descobrir matisos que no havíeu percebut en la primer audició.
Estareu d'acord que et toca l'ànima.